El capítol dedicat a la il·lusió de control de Les mil cabòries d’en Carles Biaixat mostra un fenomen tan humà com enganyós. En aquest episodi veiem com en Carles comença a fer petits rituals abans dels partits del seu equip de futbol. Primer és una samarreta i una flexió. Després, la moraneta. Més tard, un barret. L’equip passa de ronda… i en Carles interpreta la coincidència com una confirmació. No ho fa perquè tingui cap evidència que funcioni, sinó perquè sent que està influint en el resultat. El desenllaç és inevitable: la realitat no negocia amb supersticions. Però psicològicament, el seu comportament és perfectament comprensible.
Aquest fenomen va ser descrit formalment per la psicòloga Ellen Langer (1975). En una sèrie d’experiments clàssics, va demostrar que les persones tendeixen a actuar com si tinguessin control sobre esdeveniments clarament aleatoris. En un dels estudis més coneguts, participants que podien escollir el seu propi número de loteria valoraven més el seu bitllet que aquells a qui se’ls assignava un número a l’atzar, tot i que les probabilitats eren idèntiques. La simple sensació d’elecció generava una percepció exagerada de control. La il·lusió de control consisteix, doncs, a sobreestimar la nostra influència sobre esdeveniments que depenen principalment de l’atzar o de factors externs. No és ignorància; és un mecanisme cognitiu que ens ajuda a reduir la incertesa i a sentir-nos més segurs en entorns imprevisibles.
En el dia a dia, la il·lusió de control és constant. Apareix quan pensem que una peça de roba “porta sort”, quan interpretem una bona ratxa com a resultat exclusiu del nostre mèrit, quan jugadors d’atzar creuen que poden influir en una ruleta o quan professionals atribueixen èxits complexos únicament a la seva estratègia personal. També és habitual en entorns laborals: processos que es mantenen perquè “sempre han funcionat”, decisions que es justifiquen retrospectivament com a planificades, o lideratges que confonen control amb competència. Com en Carles, sovint confonem tranquil·litat emocional amb control real.
Lluitar contra aquest biaix no implica eliminar rituals, sinó distingir entre regulació emocional i causalitat real. Un primer pas és separar correlació de causa: que dues coses passin seguides no vol dir que una provoqui l’altra. Un segon consell és preguntar-se què canviaria objectivament si no féssim el ritual. Finalment, ajuda molt acceptar que la incertesa forma part del món. El pensament crític no elimina l’atzar, però ens protegeix de la falsa sensació que el dominem.
Referències:
Langer, E. J. (1975). The illusion of control. Journal of Personality and Social Psychology, 32(2), 311–328. https://doi.org/10.1037/0022-3514.32.2.311