El capítol dedicat a la fal·làcia del cost enfonsat de Les mil cabòries d’en Carles Biaixat mostra un error de judici tan habitual com difícil d’evitar. En aquest episodi, en Carles veu que la seva inversió a Titan’s Academy no està donant resultats. Porta temps invertint diners… i no hi ha beneficis.
En lloc de replantejar-se la decisió, li arriba un nou “titantip”: si encara no ha funcionat, és perquè li falta una eina més de criptomineria. I en Carles ho té clar: ja ha invertit molt… així que ha d’invertir encara més. El que hauria de ser un senyal d’alerta es converteix, paradoxalment, en una justificació per continuar.
Aquest fenomen es coneix com a fal·làcia del cost enfonsat i està estretament relacionat amb el que en economia s’anomena “costs irrecuperables” (sunk costs). La teoria racional indica que les decisions haurien de basar-se només en els costs i beneficis futurs, no en el que ja s’ha invertit i no es pot recuperar.
En un estudi clàssic (Arkes & Blumer, 1985) es va mostrar que les persones tendeixen a continuar invertint en projectes fallits simplement perquè ja hi han invertit recursos. Per exemple, participants preferien seguir utilitzant un projecte pitjor només perquè havia costat més diners, en lloc de canviar a una alternativa millor. Aquest patró també s’ha observat en contextos reals, com grans projectes d’infraestructures que continuen malgrat evidències clares que no seran rendibles. Un dels casos més coneguts és el del Concorde, el projecte d’avió supersònic desenvolupat per França i el Regne Unit. Tot i que amb el temps es va fer evident que era econòmicament inviable, els governs van decidir continuar invertint-hi. El motiu no era que el projecte tingués bones perspectives de futur, sinó que ja s’hi havia destinat una gran quantitat de recursos. Aquest cas és tan paradigmàtic que sovint es coneix aquest biaix com a “efecte Concorde”: continuar una inversió fallida simplement perquè abandonar-la implicaria reconèixer les pèrdues.
En el dia a dia, la fal·làcia del cost enfonsat apareix constantment. La veiem quan continuem veient una pel·lícula que no ens agrada “perquè ja hem pagat l’entrada”, quan mantenim una inversió perdedora esperant recuperar el que hem perdut, o quan persistim en projectes personals o professionals que ja no tenen sentit. En entorns d’empresa, aquest biaix pot portar a mantenir estratègies ineficients, allargar projectes inviables o resistir-se a canvis necessaris.
Evitar aquest biaix implica un canvi de perspectiva: separar el passat del futur. Un primer pas és fer-se una pregunta incòmoda però útil: si avui no hagués invertit res, prendria la mateixa decisió? Si la resposta és no, probablement estem atrapats en aquest biaix. Un segon consell és centrar-se exclusivament en els costos i beneficis futurs, ignorants els recursos ja perduts. Finalment, pot ajudar introduir punts de revisió externs —persones o criteris independents— que no estiguin emocionalment vinculats a la decisió inicial.
La fal·làcia del cost enfonsat és especialment potent perquè connecta amb l’orgull, la coherència i la dificultat d’admetre errors. Però com descobreix en Carles, continuar invertint no sempre és persistència… a vegades és només no voler deixar anar.
Referències
Arkes, H. R., & Blumer, C. (1985). The psychology of sunk cost. Organizational Behavior and Human Decision Processes, 35(1), 124–140. https://doi.org/10.1016/0749-5978(85)90049-4