El capítol dedicat al biaix d’arrossegament de Les mil cabòries d’en Carles Biaixat mostra un fenomen tan quotidià com potent. En aquest episodi veiem com en Carles entra en un nou grup i, gairebé de manera immediata, intenta encaixar-hi. Canvia la seva aparença física, adopta actituds que no són pròpies i repeteix opinions que no acaba d’entendre del tot. No ho fa perquè realment li agradin o li representin, sinó perquè és el que fa tothom. El resultat és previsible: l’intent d’encaix és forçat, una mica patètic… i gens autèntic. Però psicològicament és molt comprensible.
Aquest comportament té una base ben documentada en psicologia social. El biaix d’arrossegament (o bandwagon effect) descriu la tendència a adoptar creences, conductes o actituds perquè moltes altres persones també ho fan. Un dels primers estudis clàssics és el de Solomon Asch (1951), que va mostrar com persones podien donar respostes clarament incorrectes sobre la longitud d’unes línies simplement per no desentonar amb el grup. Posteriorment, Deutsch i Gerard (1955) van diferenciar dues forces darrere d’aquest fenomen: la influència normativa (volem encaixar i evitar el rebuig) i la influència informativa (assumim que si molts ho fan, deu ser correcte). El biaix no té a veure amb ignorància, sinó amb la pressió social i amb la necessitat humana de pertinença.
En el dia a dia, el biaix d’arrossegament apareix constantment. El veiem quan comprem un producte perquè “tothom el recomana”, quan adoptem una moda que no ens acaba de convèncer, quan repetim opinions majoritàries a la feina o a les xarxes socials per no quedar malament, o quan canviem el nostre comportament en funció del grup amb qui estem. També és molt present en entorns professionals: maneres de treballar, llenguatge corporatiu o decisions estratègiques que es prenen més per imitació que per reflexió crítica. Com en Carles, sovint confonem encaixar amb tenir criteri.
Lluitar contra aquest biaix no vol dir portar sempre la contrària, sinó aturar-se un moment abans de sumar-se al corrent. Un primer pas és preguntar-se: això ho penso jo o ho estic repetint perquè és el que toca? Un segon consell és separar la informació del consens: que molta gent faci una cosa no la converteix automàticament en correcta o adequada per a nosaltres. Finalment, ajuda molt crear entorns —personals i professionals— on el dissent sigui possible i on qüestionar el grup no sigui penalitzat. El pensament crític no és anar sol, és saber quan val la pena no pujar al carro.
Referències:
Asch, S. E. (1951). Effects of group pressure upon the modification and distortion of judgments. In H. Guetzkow (Ed.), Groups, leadership and men; research in human relations (pp. 177–190). Carnegie Press.
Deutsch, M., & Gerard, H. B. (1955). A study of normative and informational social influences upon individual judgment. The Journal of Abnormal and Social Psychology, 51(3), 629–636. https://doi.org/10.1037/h0046408